El Megapark, com l’arquitectura representa un discurs de poder

L’arquitectura a més de configurar els nostres espais d’habitatge, convivència, culte o consum, representa els ideals, necessitats i aspiracions d’una època. Si analitzem els moviments arquitectònics del s.XX hi ha una clara relació entre política, economia, classe, estil i tendència.

A principis de segle, entre 1900 i 1920 l’estil predominant era el Modernisme i la pervivència dels historicismes. A Mallorca, aquest estil conegut a França i Bèlgica com a Art Nouveau o Modern Style a Anglaterra, arribà de la mà d’arquitectes formats a Madrid o Barcelona. Gaspar Bennassar, un dels arquitectes locals més representants i prolífics d’aquest moviment, es va formar a l’Escuela Superior de Arquitectura de Madrid, exemples de la seva obra a Palma són entre molts d’altres els Magatzems El Águila, 1908 o el Cinema Born, 1931.

Aquest estil responia a un nou marc socioeconòmic i una nova classe social que requeria una nova narrativa. Els nous grans llinatges lligats a indústries com la tèxtil o a un turisme incipient, configuraven aquest discurs a través d’una estètica del luxe ciutadà i sofisticat.

La següent etapa a l’arquitectura contemporània a Mallorca, segons l’anàlisi de Miquel Seguí, és la compresa entre els anys 1920 i 1935, de tendència racionalista. Podem trobar cert paral·lelisme entre les idees de la Segona República i la inclinació per la simplificació formal, fruit d’una tradició renovada, més funcional i menys ostentosa. Influïda per moviments com el GATEPAC, un corrent innovador, de formes depurades i lineals, lleial a Le Corbusier.  Les idees racionals de la Bauhaus, l’escola d’art i arquitectura a Alemanya, alineada amb la ideologia socialista del seu fundador, Walter Gropius, van ser “exterminades” amb la seva clausura per les autoritats prussianes (en mans del partit nazi) l’any 1933.

Passada la guerra civil, amb el nou règim autoritari instaurat i alineat amb el feixisme italià i el nazisme alemany, el corrent progressista de la República es veié truncat amb una resposta unànime i reaccionària, també en l’àmbit arquitectònic. 

Els primers anys de postguerra van dibuixar primer un context confós, com relataria Luis Domènec, a Arquitectura de siempre:

«La postguerra, como secuela del hecho irracional y lamentable de la guerra, no genera una arquitectura directa e íntimamente solidaria con el Régimen vencedor y desgajada del tronco que podríamos llamar tradición moderna de la arquitectura. Hubo, eso si, un intento de definir una arquitectura para el nuevo estado, pero esta tendencia fue débil y confusa en el panorama, ya de por sí caótico, en el que se movía la propia cultura, y la definición ideológica no se corresponde a esta época, como en tantas otras, con los símbolos que ciertos lenguajes arquitectónicos pretendían representar» 

Com a fet rellevant per la configuració de l’arquitectura del nou règim cal destacar l’exposició La Nueva Arquitectura Alemana, del 1941, celebrada a Madrid i Barcelona, la qual van visitar molts d’arquitectes locals o se’n van assabentar per la rellevància mediàtica que va adquirir. Santiago Camarasa, comentaria al diari Baleares:

 «Es un magnífico exponente de nacionalismo constructivo, o sea, en la arquitectura alemana del presente, que realiza no solo problemas técnicos y estéticos sino otros valores políticos, de los que tan elocuentemente hablan las construcciones modernas de Alemania, habiendo logrado la conexión más perfecta entre el arte y la política, tan separadas antes como cosa lógica e incompatibles entre sí. A esto deberse un acercamiento con la arquitectura del Renacimiento y de la época clásica, e incluso con el estilo romántico, que son las verdaderas épocas políticas de la arquitectura europea, plenas de grandiosidad y nobleza espiritual, magníficamente viriles» 

Considero especialment interessant, ja no sols la relació entre arquitectura i política, com a portadora del discurs o règim que la promou, sinó la relació amb el cos. Ja no sols representa un espai simbòlic, sinó un esperit, un una actitud, tipus de sexualitat i gènere, viril, segons indica Camarsa. En referir-se a les obres d’arquitectura nazi reproduïdes a l’exposició Camarasa comentava també:

 «El capricho y la casualidad no son nunca motivo para ellas, sino que todo está justificado: Comprobémoslo entre otros muchos y muchos casos, en las construcciones de Núremberg, que expresan estructura coordinada, siendo a la vez, por su intención espiritual monumentos de la fe; la grandiosa galería, de trescientos metros para llegar al despacho de Hitler, que todo visitante ha de recorrer imprescindiblemente; la magnífica decoración de mármoles y mosaicos de los salones, que obligan a andar firme y resuelto».

Aquí de nou la disciplina del cos, el bio poder expressat des de la relació performativa entre l’usuari i l’espai, una relació dissenyada amb una intenció adoctrinant i de poder situat. L’arquitectura imperial de la Itàlia feixista també va ser coneguda a Mallorca, inclús anys abans de la guerra civil. E. Estévez-Ortega, en el seu article El arte de ayer y el mañana en Italia 1935, defensa per primera vegada l’art feixista. Un any després Santiago Guzamán de Villoria publicaria a El Dia un article titulat Una nueva ciudad italiana, dedicat al Comte Rossi, i on comentava el projecte feixista de crear una nova ciutat. En aquest mateix mitjà el 1938, es va publicar un article titulat Bajo la égida del fascismo. La revolución urbanística de Roma, que apuntava cap a uns models de referència tan ideològics i arquitectònics.

Però les experiències nazis o feixistes no encaixaven del tot amb model espanyol, ja que segons Lluís Domènech «los arquitectos españoles ven que es imposible la transición de aquel planteamiento a España, por el nivel macro-estructural del mismo y porque además, España se siente más ligada a la espiritualidad del catolicismo romano que a las paganas intenciones germánicas. Pero, en cambio, el mundo cultural italiano, por muy espiritualmente afín que fuera, se les escapa por su propia complejidad cultural. Las experiencias futuristas y expresionistas, la pugna sorda, aunque intencionada entre el Grupo 7 o el M.I.A.R. y los piacentinianos, escapa a la comprensión de la mayoría de arquitectos españoles»

La reivindicació de la glòria nacional a través de la unitat ideològica i identitària va ser la que va influenciar l’interès pel monumentalisme, que com a recurs estètic utilitzaria simbolismes relacionats amb el passat medieval de la Corona de Castella. A partir d’aquesta base conceptual, sorgí la iniciativa del règim Franquista de recuperar els castells com a paradors nacionals i espais simbòlics d’un passat heroic. 

Les noves construccions, els castells neomedievals, construïts a partir de la dècada dels anys 70 a Mallorca (com el de Gordiola a Algaida de 1969), en ple desenvolupisme turístic impulsat per Fraga, tenien ja directament finalitats comercials. Formalment recreaven un passat, ficcionant una espanyolitat hegemònica, gran, lliure i imperial, per un turista àvid de conquestes domesticades.

Com a estratègia per obtenir la unitat nacional es va recórrer a un passat hispànic, que suposava la revaloració de figures destacades com Joan Baptista de Toledo o Juan de Herrera, enteses com la màxima expressió del passat de castellà. Segons escriuria Antonio Fernández Alba:

«la capacidad de representar en términos arquitectónico del ideario de los vencedores en la guerra civil de 1936-39, estaría adscrito a unos presupuestos formales miméticos, de fácil asimilación y de base eminentemente idealista. La superestructura que iniciaba su actividad en la España de los cuarenta necesitaba unas imágenes arquitectónicas de fácil connotación con su ideario político. Su entronque con el nacionalismo imperialista de los Reyes Católicos favorecía un mundo de formas que los Austrias habían importado ya muy depurado de la Europa central durante el periodo del gran imperio español.” (Ferrà-Ponç, D. Cultura i política a Mallorca, 74-75)

Un altre fet rellevant és que el 1939 la majoria d’arquitectes mallorquins -Gabriel Alomar, Francisco Casas, Enric Juncosa, Carlos Garau i Francisco Cases- van participar en el congrés d’Arquitectes Falangistes, que es va celebrar a l’Escorial, per intentar establir les directrius de la nova arquitectura nacional. Aquesta trobada amb clara intenció adoctrinadora va promoure aquest model formal inspirat en el regionalisme castellà.

El fi de la guerra mundial el 1945 representà el final de l’arquitectura feixista a escala internacional, per tant la tendència cap al regionalisme es veié intensificada per l’aïllament del règim, també quant a referents i suports.

Des de la segona meitat del s. XX a Mallorca es van construir nombrosos castells neomedievals, projectats com a fàbriques de vidre, bodegues, restaurants, cases privades, immobiliàries o pedreres. Tot allò que per als seus propietaris requerís un discurs per fer un alt en el camí, i convertir la nova construcció en un monument de consum i distintiu poder.

Fent una lectura contemporània i postcolonialista d’aquestes idees, el Megapark, una discoteca projectada com a castell en runes, d’estil bàvar, a primera línia de mar a la Platja de Palma, seria el perfecte representant de l’arquitectura dels vencedors i la representació del biopoder.  Els ideòlegs o creatius que van projectar la façana (ja que l’interior és una nau que res té a veure amb els referents medievals) no sé si són uns genis del màrqueting o hereus naturals de la tendència de l’arquitectura simbòlica i falsejada ja molt arrelada a l’illa.