El Drac i miss turismo

El meu interès cap a les coves no és purament estètic, m’interessen especialment les narratives que es generen vehiculades per l’espai i els seus narradors, siguin referents literaris o guies turístics. 

Les coves del Drac són les més grans de les coves explotades turísticament a Mallorca. La visita comercial té una durada d’una hora aproximadament i el recorregut és d’uns 1.200 metres. Al final del recorregut inclou un concert de música clàssica en barca pel llac Martel, que el públic gaudeix des d’unes grades amb aforament per unes 1000 persones. La temperatura a l’interior és d’uns 21ºC i la humitat del 80%.

Al llarg de segle XX aquesta cova es converteix en un dels motors del turisme a Mallorca, arribant a ser la cova turística més visitada d’Europa. Les referències inequívoques més antigues sobre la cavitat se situen a la fi de segle XVI, encara que la seva freqüentació és immemorial remuntant-se als temps prehistòrics, s’hi han trobat restes arqueològiques.

A la fi de segle XIX la cova va adquirint progressiva fama, gràcies a la divulgació dels seus valors naturals per part de l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria; aquesta personalitat auspiciarà la realització del primer pla de la cova en 1880, elaborat per Friedrich Will.  L’Arxiduc fou el principal valedor de l’interès estètic i naturalístic de les Coves del Drac, a la que dedicà una extensa ressenya en el volum 5 del Die Balearen. Va insistir al propietari de la cova sobre la seva gran rellevància, considerant la cavitat com el principal atractiu de Manacor.

L’interès de l’Arxiduc Lluís Salvador per l’espeleologia queda evidenciat pel fet que ell mateix fou soci de la Société de Spéléologie, fundada en París per É.A. Martel, i arribà a publicar en la seva revista Spelunca algunes notes breus sobre cavitats de les Balears. El geòleg francès Martel, amb el suport de l’arxiduc Lluís Salvador, va recórrer i traçà els plànols d’aquestes coves 1896. Amb el seu nom es va batiar el llac interior, que és considerat un dels llacs subterranis més grans del món.

El que em sorprengué més de les coves del Drac no van ser les seves formacions càrstiques, llac o amfiteatre, sinó que en tot el recorregut -que vaig fer acompanyada de 400 persones més, tot i les limitacions del 50% d’aforament a causa de les restriccions pandèmiques- no vaig gaudir de cap tipus d’explicació.

La fantasia era l’espai, il·luminació i espectacle musical, i ja de la resta cada un podia fer la seva interpretació. Ni columna major, ni verges, ni infern, ni supermercat amb bròquils, imatges recurrents en boca dels guies a la resta de cavitats turístiques.

La primera visita em deixà estorada sobretot per la capacitat de massificació aconseguida. No sols per la densitat de visitants, sinó per tot el complex que envolta les coves, pàrquing amb pinar per busos turístics i cotxes particulars, tenda de souvenirs, bar amb bufet lliure i projecte de futur museu. No tanquen més que 3 dies a l’any, i en temporada alta s’arriben a fer més de 8 visites al dia. 

Durant el segle XX és quan es produeixen la major part de les aportacions al coneixement naturalístic i científic de les Coves de l’Drac. Cal remarcar en aquest període  la figura de Joan Servera Camps, propietari de les coves des de 1922, persona que des del Fomento del Turismo de Mallorca serà responsable de la participació molt activa de la cavitat en el que més endavant esdevindrà el “boom” turístic de l’illa.

Pedra amb forma de drac que donà nom a les coves i bust de Joan Servera Camps.

El Fomento del Turismo de Mallorca és una associació privada creada a Palma el 1905 per tal de contribuir al desenvolupament d’aquesta activitat econòmica. En l’exhaustiva història d’aquesta associació, compilada per VIVES (2005), apareixen nombroses referències a les Coves del Drac, lligades a la relació simbiòtica que s’establí entre ambdues parts: el Fomento participà activament en la promoció de les dues coves clàssiques de l’illa (Artà i Drac) i, a la vegada, les utilitzava com a part destacable dels atractius que Mallorca oferia als turistes.

Postal adquirida a Casa Vila.

En el cas concret de les Coves del Drac, les relacions amb el Fomento s’intensificaren amb l’adquisició de les terres de Son Moro per part de Joan Servera Camps, personatge destacat que devers l’any 1927 s’incorporà com a vocal a la Junta de l’associació, càrrec que ocupà més de vint anys. Les actuacions del Fomento relacionades amb la cavitat manacorina foren molt variades: des de promoure la millora de les comunicacions, fins a editar fulletons, i àlbums fotogràfics de la cova per tal de promocionar-la.

A partir de la dècada dels anys 1920 es fan rellevants treballs de condicionament de la cova, de la mà del seu nou propietari Joan Servera Camps. També en aquesta dècada es van produir algunes publicacions com són el llibre de Marià Faura i Sans ‒que aportà una nova topografia de gran qualitat‒ o les investigacions de Lluís Rodés sobre les fluctuacions dels nivells dels llacs. Dins d’aquesta fulgurant trajectòria, s’intercalarà el parèntesi de la Guerra Civil Espanyola.

Durant la segona meitat del segle XX té lloc la consolidació de les Coves del Drac com la cavitat turística més freqüentada de l’Estat Espanyol i d’Europa (GINÉS & GINES, 2011), amb xifres de visitants que s’apropen al milió de turistes anuals, segons alguns autors (ROBLEDO & DURÁN, 2010). Aquesta eclosió desmesurada del turisme de masses anà acompanyada, fins als anys 1990, d’una mancança gairebé total de noves aportacions bibliogràfiques, excepció feta d’algunes recol·leccions bioespeleològiques: és com si el fenomen turístic fos gairebé incompatible amb els avenços en el coneixement científic de la cova.

A part de restes prehistòriques trobades a la cavitat, abunden els fragments de ceràmica musulmana, entre els quals destaca una gerra d’època almohade, trobada l’any 1878 en el sector conegut com la cova Blanca (TOBELLA,1882). Aquesta gerra degué ser utilitzada per al proveïment d’aigua, documentant incursions a la cavitat que es remunten com a mínim al segle XIII.

Tota aquesta informació recopilada és gràcies a les publicacions realitzades per la Societat Espeleològica Balear sobre les seves recerques sobre la cova. Ja amb alguns coneixements situats per la segona visita, vaig concertar una entrevista amb un antic guia i professional de manteniment, en Toni, qui feia 30 anys treballava a les coves. Toni és un dels actuals responsables de la conservació de la il·luminació dissenyada per Carles Buïgas, arquitecte, enginyer i luminotècnic, autor també del projecte de fonts màgiques de Montjuïc per l’exposició universal de Barcelona de 1929. Eugeni d’Ors definia la seva feina com un estil d’art d’aiguallum.

Il·luminació del llac.

El recorregut per l’espai càrstic s’havia dissenyat creant una experiència lumínica efectista, per conduir la mirada del visitant en una direcció i un altre. El projecte lumínic d’autor ja quasi havia complit 100 anys, i tant la instal·lació com experiència ja han esdevingut obsoletes segons el meu interlocutor. 

Aquella segona visita vengué acompanyada d’altres esdeveniments paral·lels, que la van fer encara més entretinguda. Vaig coincidir amb la visita del grup del grup de noies candidates a miss Turismo, un certamen, que segons les mateixes protagonistes em van explicar, no sols era de bellesa, sinó que les candidates també eren les responsables de representar el caràcter i identitat autonòmica que representaven. Ja havien visitat alguns llocs turístics de tota Espanya, i aquell dia venien mudades amb una perla, regal de la seva visita a la fàbrica les perles Orquidea, i en el seu tour turístic no podia faltar la visita a les coves del Drac.

Candidates a Miss Turismo 2021.

El certamen de Miss Turismo, és també un exercici d’obertura i foment de la mobilitat, fruit de les polítiques desenvolupistes del règim franquista, un exemple més de les estratègies mercantilistes en aquest cas vinculades a l’objectivació del cos femení.

Les coves del Drac són les úniques que tenen un llac natural navegable, i als voltants del recorregut aqüífer hi havia una gran quantitat de monedes, de temps, valor i orígens variats.

Toni ens va contar que una turista japonesa li havia declarat la seva sorpresa davant la tradició europea de tirar monedes a l’aigua per demanar desitjos o com a ritual per invocar a la bona fortuna. És cert que aquesta tradició es repeteix a places amb fonts, llacs i inclús coves, i té un origen celta.

Monedes al fons del llac.

Els tractaments termals es realitzen de fa segles, i la tradició o superstició es va popularitzar per als pobles celtes, que creien en deïtats que habitaven en aquests llocs humits i tenien poders curatius. El ritual primigeni es tractava en tirar pedres a l’aigua i depenent de la quantitat de bombolles s’interpretava si aniria millor o pitjor el fet desitjat, principalment problemes de salut. Els desitjos es van tornar materialistes, així com l’element d’interacció, canviant pedra per moneda. Es calcula que anualment les monedes que es tiren a totes les fonts, pous o espais turístics al planeta poden superar els 10 milions d’euros.

Al final de fer la visita amb Toni, qui pacientment em va explicar les verges, gnoms, columnes i altres narratives que ell sí que havia explicat en un altre temps, vaig poder xerrar amb els músics de la barca. Una de les violoncel·listes, d’origen lleonès, feia 20 anys que treballava a les Coves del Drac, cada dia de la seva vida durant tot aquell temps havia baixat a la cavitat, i pujat a una barca per interpretar en violí peces clàssiques, que cada temporada anaven variant. No era avorrit per ella, ja que empatitzant amb els espectadors, pensava que gaudien de forma única i especial un espectacle complet, de coves, aigua, il·luminació, barqueta i música en directe pot ser un sol cop a la vida.

Dins del camp musical, ja el 1905 s’estrenà el poema simfònic titulat “La Cova del Drach”, obra escrita pel compositor mallorquí Pere Miquel Marquès Garcia un any abans (FERRER MASSANET,1984).

Matilde Colom, fou una pianista i compositora, alumna de Francisco Tito, organista de la Catedral i de la Verge dels Desemparats, de València. Va publicar una obra musical composta en ocasió d’una visita a les Coves del Drac (COLOM, 1934). La seva autora després de la Guerra Civil se significà per les seves composicions favorables al règim de Franco.

Pel que fa també a la vessant musical de les coves, és necessari ressenyar la composició de Llorenç Morey Ferrer amb el títol “Gnomos del Drach”, de la qual es va interpretar una primera versió el 21 de Juny de 1953, en el llac Miramar conegut també com a llac Martel (Perlas y Cuevas, 1974). Un any després l’obra fou estrenada definitivament en el teatre Principal de Manacor, per part de la Orquesta Sinfónica de Mallorca dirigida pel mateix autor; el 1955 s’efectuà una nova audició simfònica, aquesta vegada al Principal de Palma.

Bonet de San Pedro (Pere Bonet Mir 1917- 2002) es va erigir en precursor de la veu l’illa, entre les seves composicions destaquen Paisajes lindos tiene Mallorca, Cala  d’Or, Bajo el cielo de Palma, o Canto a Mallorca; aquesta  darrera acaba amb una tornada tant en mallorquí com en castellà que fa referència a les coves com un de tants  altres atractius per a visitar. 

Inclús l’eurovisiva cantant Massiel, qui l’any en 1968 va guanyar el concurs d’Eurovisió a  Londres, anys més tard va interpretar una cançó dedicada  a les coves del Drac, en una revista musical escrita el 1952 (La cuarta de A. Polo) que fou enregistrada i emesa  per Televisión Española (TVE) el 1985. 

Tornant a l’experiència musical que vam viure en primera persona en aquella segona visita a les coves del Drac, vam viure un esdeveniment rellevant per una parella que es trobava entre les grades. Normalment al final de la interpretació musical hi havia un aplaudiment per part del públic, però després d’una primera ovació, ja acabada la peça musical n’hi hagué una altra. Ja a la sortida vam saber que un cop finalitzat el concert entre les grades de l’amfiteatre hi va haver una demanada de mà, la resposta va ser afirmativa, i els espectadors van aplaudir l’amor i el compromís. L’espai atàvic i turistificat s’havia convertit un dia més en una experiència inoblidable per a totes les assistents. 

Aquesta escena, digna de ser d’una pel·lícula de Berlanga no va ser rodada, en canvi, la que sí que es va rodar el 1963 a les coves és una de les seqüències de ‘El verdugo’. A l’escena, una parella gaudint de la seva lluna de mel veu l’espectacle al llac, que es veu interromput per un policia, que reclama al nuvi fer de botxí a Madrid, per executar a la seva primera víctima. La pel·lícula estrenada el 1964 inclou localitzacions molt reconeixibles de Mallorca, i entre els seus extres va comptar amb actors locals.  El curt documental ‘El anónimo caronte’, de 2007, dirigit per Toni Bestard, relata l’experiència de Joan Ferrer, un ancià de 80 anys que va participar en el repartiment del rodatge a Mallorca de ‘El verdugo’ com a policia. Una història senzilla sobre un actor que amb prou feines va passar tres minuts en una de les grans pel·lícules de cinema espanyol. Aquesta peça serveix d’homenatge a tots els actors que van tenir el seu minut de glòria, i per diverses raons no van poder continuar la seva carrera.

Escena de ‘El verdugo’ a les coves del Drac.

En Toni, les misses, els nuvis i els músics sobre el llac van tenir aquell dia els seus minuts de glòria, i jo vaig gaudir tant aquella jornada que no vaig poder evitar comprar una gorra de les Coves del Drac al souvenir de l’entrada.

Publicada el
Categorizado como Coves

Dejar un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.